Ara que s’acosten les eleccions la següent pregunta ha anat cobrant intensitat en la part del meu cervell que es dedica a divagar sobre la contemplació mundana i altres trivialitats de les societats avançades (entre moltes cometes): la intenció, o més aviat, el nostre deure com a ciutadans, és votar per l’estabilitat d’aquells qui ens envolten, entengui’s la societat en general, o en bé del nostre propi benefici?
Certament, no podia ser d’una altra manera, em preocupen les implicacions filosòfiques de l’acte banal que suposa dipositar un petit sobre en una urna el 14 de febrer de 2021. De fet, en el meu cas, serà un carter qui s’emporti el meu vot cap els cims de paperetes que es formaran al llarg del proper diumenge. En temps de coronavirus, tota protecció és poca.
Certament, no podia ser d’una altra manera, em preocupen les implicacions filosòfiques de l’acte banal que suposa dipositar un petit sobre en una urna el 14 de febrer de 2021. De fet, en el meu cas, serà un carter qui s’emporti el meu vot cap els cims de paperetes que es formaran al llarg del proper diumenge. En temps de coronavirus, tota protecció és poca.
Poc interessant seria el fet de repapiejar al voltant de què diu la nostra estimada i respectada Constitució. Si més no, podem aproximar-nos al debat en clau d’exemple. En qualsevol dels casos que veurem assumirem una situació socioeconòmica benestant, de classe mitjana.
Suposem que votem pel nostre benefici propi. Optaríem per unes polítiques fiscals conservadores. Això és cristal·linament cert ja que, si no fos el cas, estaríem disposats a perdre un percentatge generós dels nostres ingressos en elevats impostos de divers origen. Solen formar part de l’ideari de partits de l’espectre polític homònim, el conservador, si més no hi ha sempre l’excepció que confirma la regla.
Suposem que votem pel benefici del poble. Prioritzaríem unes polítiques fiscals orientades a una recaptació de fons més gran per part dels contribuents, fet el qual serviria com a motor central per al correcte funcionament dels serveis públics. D’aquesta manera, la gent més desfavorida es podria costejar a preu molt reduït, o nul, serveis com ho són la sanitat i l’educació. Tot això, però, en sacrifici proporcional de la butxaca de tots. En particular, afectaria força als més benestants.
Suposem que votem pel nostre benefici propi. Optaríem per unes polítiques fiscals conservadores. Això és cristal·linament cert ja que, si no fos el cas, estaríem disposats a perdre un percentatge generós dels nostres ingressos en elevats impostos de divers origen. Solen formar part de l’ideari de partits de l’espectre polític homònim, el conservador, si més no hi ha sempre l’excepció que confirma la regla.
Suposem que votem pel benefici del poble. Prioritzaríem unes polítiques fiscals orientades a una recaptació de fons més gran per part dels contribuents, fet el qual serviria com a motor central per al correcte funcionament dels serveis públics. D’aquesta manera, la gent més desfavorida es podria costejar a preu molt reduït, o nul, serveis com ho són la sanitat i l’educació. Tot això, però, en sacrifici proporcional de la butxaca de tots. En particular, afectaria força als més benestants.
Simplificant-ho molt, hem dividit la intenció de vot en dos. Si més no, no cal rumiar molt per veure que hem fet una generalització massa homogeneïtzadora: hi haurà gent que prioritzarà superlativament mesures determinades, com ho poden ser les mediambientals o les laborals. Aquest seria el llindar d’entrada a un món molt més interessant, regit per l’ètica de cadascun dels votants implicats, bastament immens i complex, de vaixells ballant en un mar d’incertesa introspectiva. És millor una persona que prioritza les polítiques socials a les fiscals? No és el món sinó una cohort d’egoistes i mentiders, amb tot i amb tothom, d’immorals i d’incapaços d’empatitzar, de prosaics amb la finalitat última de visualitzar un balanç positiu dels seus comptes al final del dia?
En definitiva, considero que aquell qui és posseïdor de recursos lluitarà instintivament per conservar-los; que aquell qui no en té, en la situació del primer, faria exactament mateix. Estem en un país capitalista, però allunyat del liberalisme nord-americà on s’exalta la privatització com els grecs antics un discurs de Sòcrates. En qüestions que afectin al conjunt de la ciutadania l’altruisme (en el sentit de companyerisme patriòtic) adopta, ha d’adoptar, un límit. Aquest el marca la fluctuació constant de l'espectre polític. Depèn de nosaltres caure-hi a una banda o a una altra: una guerra fratricida s'està gestant des fa molt de temps entre els dos bàndols i és qüestió de temps que esclati.
