De tant en tant, quan estic llegint un llibre, m'hi apunto fragments que m'han portat a reflexionar. Publicar-los m'ha semblat una bona manera de reactivar aquest blog, i començarem amb un llibre que vaig acabar fa un temps: Els anys (Virginia Woolf).
"Aquesta és la seva manera d'estimar-se", va pensar l'Eleanor mig escoltant les seves rialles i com es burxaven mútuament. "Una altra polzada del model", pensà, utilitzant encara les seves idees mig formulades per imprimir l'escena següent. "I si aquesta manera d'estimar-se és diferent de l'antiga, també té el seu encant". Era un amor diferent de l'amor antic, potser, però era pitjor? Fos com fos, "són conscients l'un de l'altre, viuen l'un en l'altre. I què més és l'amor?", es va preguntar escoltant les seves rialles.
Però, com es podia ser "feliç", es va preguntar, en un món que esclata de misèria? A cada cartell, a cada cantonada hi havia la mort. O pitjor: tirania, brutalitat, tortura; la caiguda de la civilització, el final de la llibertat. "I nosaltres, aquí, només ens aixopluguem sota una fulla, que serà destruïda." [···]. Pensar era un turment; per què no deixar de pensar i divagar i somiar? "Però la misèria del món m'obliga a pensar".
Hi ha un buit, una desconjunció entre la paraula i la realitat. Si volen reformar el món, per què no comencen aquí mateix, pel centre, amb ells mateixos?
Per què amaguem totes les coses que realment importen?
Però al mateix temps expansionar-se, fer una nova onada en la consciència humana, ser la bombolla i el corrent, el corrent i la bombolla; jo i el món plegats.
