Contínuament ens plantegem les conseqüències que pot comportar una acció que cometem. Sense anar més lluny, també fem valoracions sobre les decisions que pren la gent del nostre voltant i valorem els seus motius i les possibles repercussions. Erich Fromm, en seu llibre L’art d’estimar, ens diu amb una bonica metàfora —en l’art de viure, l’home és alhora artista i l’objecte del seu art, és l’escultor i el marbre, el metge i el pacient— que ens desenvolupem emocionalment en una interacció perpetua amb la societat que ens envolta i que, per aquesta raó, allò que fem ens retornarà d’una manera o altra. Aquesta llibertat de pensament i obra característica de l’acció humana és el que ens fa responsables del que fem —és a dir, una persona que ha reflexionat i ha actuat conscientment és l’autora de l’acció i ha de ser capaç, al seu torn, d’acceptar les seves conseqüències. Però fins a quin punt en som, de responsables? Justifica un canvi a escala personal un esdeveniment anterior?
Des de la filosofia s’ha intentat trobar quin procés mental seguim per poder decidir si una acció és correcta o no. De l’acte de decisió se’n diu judici moral. L’ètica s’encarrega de posar a la nostra disposició un criteri —un punt de vista— des del qual cataloguem una acció, és a dir, des del qual fem el judici moral.
Abans parlàvem de la llibertat de pensament i d’obra. La llibertat és allò que ens permet decidir entre diverses opcions sense cap factor de coacció. Aquesta mateixa ens permet que les nostres accions concretes s’ajustin o no a les normes de la nostra comunitat: quan decidim actuar d’acord amb les normes establertes, ho fem correctament —és moral—; quan decidim anar en contra d’aquestes, obrem incorrectament —és immoral. Aquestes normes poden referir-se a usos, costums, tradicions i, sobretot, a principis de comportament social. Pràcticament totes les comunitats i cultures s’organitzen a partir d’un codi de normes, que regula la forma d’actuar i relacionar-se dels seus membres i reflecteixen els seus valors. Per tant, les normes pertanyen a l'àmbit del que hauria de ser i no pas al de la realitat tal com és. Aquestes normes poden formar part de codis legals, o figurar en els usos i costums de la comunitat. Hi ha un altre tipus de normes que no apareix anteriorment, però té la mateixa importància: la norma moral. Una norma moral és una regla que estableix com hem
d'actuar (de comportar-nos) per a adequar-nos al que pensem que és preferible en una situació determinada. De totes maneres, totes estan unides per una característica comuna, que és el caràcter d'obligatorietat que comporten.
Avui ens centrarem en el perquè d’aquestes regles, com hem arribat fins a elles i fins a quin punt ens condemnen i condemnen la nostra imatge personal de cara a l’exterior.
Fa un temps, Netflix va estrenar la tercera temporada de 13 Reasons Why (Por trece razones, en castellà). La trama que més em va interessar va ser la relacionada amb la vida personal del Bryce —el qual agafa el relleu de la Hannah, parlant en importància dins la sèrie— després del judici de la passada temporada: surt lliure de tots els càrrecs pels quals se l’imputava (entre ells un de violació), però perd totes les amistats al Liberty School. Com veiem, aquesta història planteja un debat ètic molt interessant. Durant els tretze capítols veiem com el protagonista intenta conduir un canvi dràstic a escala personal que mai s’acabarà materialitzant, tant per la seva sobtada mort com per la dificultat de la seva lluita interior. En aquesta lluita interior ha d’entendre els seus instints sexuals i ha d’aprendre a controlar-los; dit d’una altra manera, ha de canviar allò pel qual és jutjat i condemnat. Això últim —“canviar allò pel qual és jutjat i condemnat”— recau directament en el judici moral de la població i, consegüentment, en les normes morals que l’instauren.
Tal i com va dir Freund, “solament en el cas que existeixi una infracció d’una norma de comportament —d’una norma moral— sorgeix la pregunta si cal una sanció”. La sanció que pateix el Bryce a la sèrie és l’aïllament social (principalment, a causa de les violacions que havia confessat dur a terme). Aquesta reacció està totalment acceptada en ple 2020, i més després de moviments de l’escala del #MeToo, però no sempre ha sigut així. De totes maneres, no aprofundirem en això, però sí destacarem el gran canvi sociocultural que hi ha hagut.
Una pregunta que m’agradaria que ens plantegéssim és que, actualment, tenint en compte que hi ha una voluntat de canvi darrere per part del noi, fins a quin punt és justificable aquest aïllament social? Això, en gran part, està relacionat amb la nostra fixació com a espècie a col·locar etiquetes a cadascú: jutjar un llibre per la portada.
Un factor trascendental és la capacitat que tenim per posar-nos en la pell de la persona que està patint la situació (en unes altres paraules: l’empatia) i, a la vegada, el desig de veure el culpable afrontar les conseqüències (això és el consol). Una bonica carta d’Epicur a Meneceu ens serveix per entendre els nostres desitjos, tant el que té el Bryce de canviar (per pura subsistència) com el que té la Jessica —una de les noies que va agredir— de veure’l responsabilitzant-se pels seus actes: “els desitjos són en part naturals i superflus; i alguns dels naturals són, a més, necessaris, mentre que altres són solament naturals; i que dels necessaris uns ho són per arribar a la felicitat, altres per alliberar el cos de desordres i altres, fins i tot, per a la vida mateixa”. Això últim no passa a 13 Reasons Why; el Bryce no paga tot el preu de la les seves accions fins que acaba assassinat. I ja per últim, però no menys important, la magnitud: no és el mateix robar una goma a un company de classe que violar-lo.
Aquest cas també ens serviria, entre d’altres, amb ex-empresonats acusats dels mateixos càrrecs que, a diferència del Bryce, sí han pagat la seva condemna i han decidit canviar. És just que se’ls hagi etiquetat perpètuament a causa del seu passat? Fins a quin punt la petjada de les nostres accions és admissible? No mereix tothom una oportunitat al canvi, al perdó? Protàgores ens diu que nosaltres (“l’home”) som qui decidim què és just i què no ho és; Sòcrates, en canvi, explica que si fóssim capaços d’escoltar la pròpia consciència interior, deixant de banda els nostres interessos, podríem progressar en el coneixement d’allò que és just i bo...
En definitiva, jo crec que és decisió de cadascú, d’en quina mesura li afecten els factors que hem anat explicant i quina importància dona a cadascun. Tot això està recollit en el desenvolupament de la nostra consciència moral (prendre consciència de la nostra manera de ser i d’actuar i reflexionar sobre les experiències que vivim), la qual ens fa reflexionar sobre les nostres pròpies normes i mètodes de fer, acollir regles instaurades a la societat com a nostres i valorar quin és el comportament més adient. El que cal recordar durant aquest desenvolupament és que no som una extensió de la moralitat de la societat, sinó que hem d’utilitzar sempre el nostre propi criteri; portar l’esperit crític sempre per davant; no amagar-se de tenir una opinió determinada i defensar-la perquè, tal i com va dir Persi a Saturae, “el que saps és inútil si els altres no saben que ho saps”.
Des de la filosofia s’ha intentat trobar quin procés mental seguim per poder decidir si una acció és correcta o no. De l’acte de decisió se’n diu judici moral. L’ètica s’encarrega de posar a la nostra disposició un criteri —un punt de vista— des del qual cataloguem una acció, és a dir, des del qual fem el judici moral.
Abans parlàvem de la llibertat de pensament i d’obra. La llibertat és allò que ens permet decidir entre diverses opcions sense cap factor de coacció. Aquesta mateixa ens permet que les nostres accions concretes s’ajustin o no a les normes de la nostra comunitat: quan decidim actuar d’acord amb les normes establertes, ho fem correctament —és moral—; quan decidim anar en contra d’aquestes, obrem incorrectament —és immoral. Aquestes normes poden referir-se a usos, costums, tradicions i, sobretot, a principis de comportament social. Pràcticament totes les comunitats i cultures s’organitzen a partir d’un codi de normes, que regula la forma d’actuar i relacionar-se dels seus membres i reflecteixen els seus valors. Per tant, les normes pertanyen a l'àmbit del que hauria de ser i no pas al de la realitat tal com és. Aquestes normes poden formar part de codis legals, o figurar en els usos i costums de la comunitat. Hi ha un altre tipus de normes que no apareix anteriorment, però té la mateixa importància: la norma moral. Una norma moral és una regla que estableix com hem
d'actuar (de comportar-nos) per a adequar-nos al que pensem que és preferible en una situació determinada. De totes maneres, totes estan unides per una característica comuna, que és el caràcter d'obligatorietat que comporten.
Avui ens centrarem en el perquè d’aquestes regles, com hem arribat fins a elles i fins a quin punt ens condemnen i condemnen la nostra imatge personal de cara a l’exterior.
Fa un temps, Netflix va estrenar la tercera temporada de 13 Reasons Why (Por trece razones, en castellà). La trama que més em va interessar va ser la relacionada amb la vida personal del Bryce —el qual agafa el relleu de la Hannah, parlant en importància dins la sèrie— després del judici de la passada temporada: surt lliure de tots els càrrecs pels quals se l’imputava (entre ells un de violació), però perd totes les amistats al Liberty School. Com veiem, aquesta història planteja un debat ètic molt interessant. Durant els tretze capítols veiem com el protagonista intenta conduir un canvi dràstic a escala personal que mai s’acabarà materialitzant, tant per la seva sobtada mort com per la dificultat de la seva lluita interior. En aquesta lluita interior ha d’entendre els seus instints sexuals i ha d’aprendre a controlar-los; dit d’una altra manera, ha de canviar allò pel qual és jutjat i condemnat. Això últim —“canviar allò pel qual és jutjat i condemnat”— recau directament en el judici moral de la població i, consegüentment, en les normes morals que l’instauren.
Tal i com va dir Freund, “solament en el cas que existeixi una infracció d’una norma de comportament —d’una norma moral— sorgeix la pregunta si cal una sanció”. La sanció que pateix el Bryce a la sèrie és l’aïllament social (principalment, a causa de les violacions que havia confessat dur a terme). Aquesta reacció està totalment acceptada en ple 2020, i més després de moviments de l’escala del #MeToo, però no sempre ha sigut així. De totes maneres, no aprofundirem en això, però sí destacarem el gran canvi sociocultural que hi ha hagut.
Una pregunta que m’agradaria que ens plantegéssim és que, actualment, tenint en compte que hi ha una voluntat de canvi darrere per part del noi, fins a quin punt és justificable aquest aïllament social? Això, en gran part, està relacionat amb la nostra fixació com a espècie a col·locar etiquetes a cadascú: jutjar un llibre per la portada.
Un factor trascendental és la capacitat que tenim per posar-nos en la pell de la persona que està patint la situació (en unes altres paraules: l’empatia) i, a la vegada, el desig de veure el culpable afrontar les conseqüències (això és el consol). Una bonica carta d’Epicur a Meneceu ens serveix per entendre els nostres desitjos, tant el que té el Bryce de canviar (per pura subsistència) com el que té la Jessica —una de les noies que va agredir— de veure’l responsabilitzant-se pels seus actes: “els desitjos són en part naturals i superflus; i alguns dels naturals són, a més, necessaris, mentre que altres són solament naturals; i que dels necessaris uns ho són per arribar a la felicitat, altres per alliberar el cos de desordres i altres, fins i tot, per a la vida mateixa”. Això últim no passa a 13 Reasons Why; el Bryce no paga tot el preu de la les seves accions fins que acaba assassinat. I ja per últim, però no menys important, la magnitud: no és el mateix robar una goma a un company de classe que violar-lo.
Aquest cas també ens serviria, entre d’altres, amb ex-empresonats acusats dels mateixos càrrecs que, a diferència del Bryce, sí han pagat la seva condemna i han decidit canviar. És just que se’ls hagi etiquetat perpètuament a causa del seu passat? Fins a quin punt la petjada de les nostres accions és admissible? No mereix tothom una oportunitat al canvi, al perdó? Protàgores ens diu que nosaltres (“l’home”) som qui decidim què és just i què no ho és; Sòcrates, en canvi, explica que si fóssim capaços d’escoltar la pròpia consciència interior, deixant de banda els nostres interessos, podríem progressar en el coneixement d’allò que és just i bo...
En definitiva, jo crec que és decisió de cadascú, d’en quina mesura li afecten els factors que hem anat explicant i quina importància dona a cadascun. Tot això està recollit en el desenvolupament de la nostra consciència moral (prendre consciència de la nostra manera de ser i d’actuar i reflexionar sobre les experiències que vivim), la qual ens fa reflexionar sobre les nostres pròpies normes i mètodes de fer, acollir regles instaurades a la societat com a nostres i valorar quin és el comportament més adient. El que cal recordar durant aquest desenvolupament és que no som una extensió de la moralitat de la societat, sinó que hem d’utilitzar sempre el nostre propi criteri; portar l’esperit crític sempre per davant; no amagar-se de tenir una opinió determinada i defensar-la perquè, tal i com va dir Persi a Saturae, “el que saps és inútil si els altres no saben que ho saps”.
