Torno a aquest blog després de més d'un any, per ressenyar un dels reculls de poesia més notables que he llegit fins ara. L'àvid lector s'haurà adonat que ja vaig publicar un dels poemes, El camí. En efecte, farem un exercici de memòria per recordar de què tracta el Quan escampi, de Borís Pasternak.
Borís Pasternak ens trasllada a la Rússia rural per viure autèntiques postals plenes de natura. És una obra de molta sensibilitat en què el poeta contempla el pas inevitable de les estacions i s'hi fon amb ell mentre busca la relació que el lliga a ell. En altres paraules, Pasternak treballa el temps i la concepció que en té. Ho fa d'una manera ambivalent, des d'una òptica fortament lligada als sentiments que evoquen les estacions de l'any. Personalment, és una oda a la naturalesa en molts sentits. Si ens hi fixem, també podem distingir en el context dels poemes algunes de les vivències del poeta. Cal destacar l'epíleg, on se'ns resumeixen alguns dels aspectes més importants de la "filosofia" de Pasternak a partir de fragments de les seves pròpies obres. D'aquí li notem una característica cabdal que ell adjudica a Tolstoi: la passió de la contemplació creativa. Al seu torn, aquests ens donen informació sobre certs poemes de Quan escampi.
Per una banda, es destaca la virtuositat que té Pasternak per descriure dels indrets que ens mostra, amb delicadesa vigorosa. La traducció al català ha estat feta amb rigor i ha sapigut captar bé les emocions de l'autor i mantenir la cadència dels poemes. Així mateix, en tots i cadascun d'ells es fa pal·lesa la personalitat contempladora de Pasternak, la qual jo valoro molt positivament perquè m'hi sento identificat.
Per altra banda, potser he trobat a faltar alguna nota al peu per si feia referència a algun esdeveniment concret fora de l'abast d'un lector amateur com jo.
Per acabar, algunes cites que he trobat interessants:
A ser qui ets, no hi renunciïs
per res, tampoc pel pa que et cal:
tu viu i prou, n'hi ha prou que visquis.
Viu, viu i prou, fins al final.
I són aquests instants incomprensibles
que el cor és transportat sense raons,
pel contingut i els propòsits d'un llibre [···].
I el temps, té aquest estratagema?
Un any i un altre indefectiblement,
com ho va fent la neu que va caient,
o com ho fan els versos del poema?
Observa el planeta,
com si el firmament
fos sols una dèria
del seu pensament.
La poesia és la prosa mateixa, la veu de la prosa, la prosa posada en pràctica i no com a paràfrasi literària. La poesia és el llenguatge del fet orgànic, és a dir, del fet que comporta les conseqüències vives.
Per veure-hi així [veure les coses en la seva qualitat única i definitiva d'un instant particular], cal que el nostre ull estigui guiat per la passió. És la passió, és el seu brot el que il·lumina l'objecte i n'augmenta la visibilitat.
